divendres, 3 de desembre de 2010

Pirata

                                                                                 
Jo era molt jove, uns 15 anys i algú es va enamorar de mi. Algú que va estar tant sonat com per accedir als arxius de l'institut i recuperar les meves dades. La meva adreça personal. Algú que va tenir la gran idea d'enviar-me una carta d'amor explicant-me tot això i que va ser tant detallista de rematar-ho amb una còpia del seu DNI, que es va entretenir en pintar com si fos un pirata, amb el gorret de pirata, la barba de pirata, el parxe de pirata... el resultat: irreconeixible. Algú que devia estar tant impacient de saber què en pensava, que no va poder evitar trucar-me per telèfon. Va ser llavors que em vaig assabentar de tot el l’embolic, doncs es veu que no havia copiat bé l'adreça i el sobre va arribar a un altre número de porta del mateix carrer. Primer no entenia res. Segon, vaig confirmar-li que sí, que la meva adreça era correcta. Tercer... vaig sortir corrents a buscar la carta.


Quin riure. Quina ocurrència.

La meva germana i jo li vam donar mil voltes al paper, però estava tant ben "maquillat" que no hi havia manera d'identificar cap tret. El que passa és que la persona en qüestió no es va molestar en tachar el nom ni els cognoms ni res... sabíem com es deia. Avui en dia ho haguéssim tingut molt fàcil amb el facebook, però llavors eren altres temps.

Però aquell nom no ens deia res. Ni idea....

Aquell estiu la meva germana va haver de matricular-se al Pere Vives perquè ella venia de l'extensió. Jo ja hi era. Seria el primer any que coincidíem.

Va marxar un matí a omplir els papers. Va tornar eufòrica "no saps qui tenia darrera a la cua...".

Evidentment, el pirata.

Les tardes al Hobbyland van ser diferents. Ara ja entenia per què aquell noi es passava l'estona esperant torn i mirant com jugava.

La Laura i jo sabíem dissimular molt bé.

Com vam riure aquell estiu...


2 comentaris: