dissabte, 6 de març de 2010

A mi plim!

                                                                       
Pròleg:

M'agrada creure que és el destí, aquest senyor de capa ampla que muda de rostres, d'olors, de colors per a estar prop de mi. Aquell senyor creador de somnis, d'il•lusions, d'aventures, Aquest que amaga la màgia. Que s'acosta, es mostra, es transforma, riu i plora, i després, se’n va... Per a sempre, tornar.

Aquell senyor que trenca regles, que trunca camins, que t'embolica entre les seves teles i que quan obres els ulls… ha posat el món del revés. M'agrada creure que és aquest, el que ve i va, el que de vegades s'asseu a meditar el següent efecte en un còmode divan, i que quan s'aixeca, fa onejar al vent la seva gran capa ampla provocant les marees, els cicles, les trobades i els desencontres.

M'agrada creure que és ell i no la senyora Atzar… capritxosa i coqueta, efímera i curiosa. Aquella que tira a terra totes les fitxes del tauler només per saber què passarà, si les deixaràs a terra, o les recolliràs. Aquella que només ve per a dir i mai per a conversar. Aquella que vol ser atrapada però a la qual mai conservaràs.

Així, ocasió rere ocasió, com si d'una lluita entre ambdós es tractés, ocorren situacions a la meva vida que no sé si me'ls va regalar el senyor destí o si van ser jocs de l'atzar. I sincerament, si ha estat l'un o l'altra, a mi que més em dóna? Mogut queda el meu món i jo, vivint en ell.

Relat:

Així doncs, fruit del destí o fruit de l'atzar un dia vaig obrir un bloc. Un de tants, un més, un amb el meu nom, un qualsevol, el meu. Un bloc d'una dels més de sis milions de persones que viuen a Madrid. Aquest bloc va anar rebent visites, va anar connectant amb uns, amb uns altres, creuant camins, finestres, idees, navegant entre sentiments, entre ciutats, entre noms i àlies. Un dia, no em preguntis com, al meu bloc va aparèixer un Loko, un creador d'il•lusions, un paranoic, algú que deia que quedar-se assegut, no era l'opció. Era l'amo d’un altre bloc de Madrid, d'un dels més de sis milions de persones de Madrid.

Temps després, entre comentari i comentari, entre riure i riure, crits i laments, guerres i poemes, una tercera persona, una argentina boja que adoro va obrir una finestra per la que treiem el cap les dues. Li pots dir xat, jo li dic: la meva finestra al món, què més dóna!

I el temps va seguir passant entre sospirs, cerveses en l'aire, ous de gallina i records d'un parc qualsevol de Madrid. Entre riures de mitja tarda, entre converses noves i robades al temps, entre paraules boges, entre somnis entretallats, realitats i ficcions.

Un dia qualsevol d'un mes de gener, posem que fa poc més d'un any ja, una d'aquestes tardes de converses a través d'una finestra, aquest mal anomenat xat, va transformar riures en llàgrimes d'emoció. En tremolor de mans, en barreja de records, d'il•lusions. Moments de confusió, de transportar-nos, de fascinació... El món va parar, es va posar del revés, no sé si va ser aquell senyor que va alçar la seva capa i va crear marees, o si va ser la capritxosa que va llençar les fitxes del tauler.

Però vam recollir les fitxes i navegarem per aquell mar. Ens vam trobar. Fruit del destí o de l'atzar vam descobrir que havíem viscut portal amb portal, finestra davant de finestra. Finestres que eren reals i no només les d'un xat. Que potser els jocs de nens a la plaça del barri, havien estat compartits i oblidats. Descobrirem que la meva cara, aquesta que li resultava familiar, era la successió d'unes cares, d'uns avis, els meus, que ell tantes i tantes vegades va veure passar. Descobrirem que les finestres, les reals, a les quals jo treia el cap per veure als nois jugar, eren les mateixes que ell veia des de les seves, veient la vida, la vida des dels seus ulls de futur Paranoic Il•lusionista, tants anys enrere.

Així, un mes de febrer decidirem trobar-nos a l'altre costat de la finestra i brindar per la trobada. Des de llavors, dues, entre els més de sis milions de persones que viuen a Madrid, es fascinen pensant si va ser fruit del destí o l'atzar, però aquí queda el llaç lligat entre dos amics, entre capes i marees, entre sospirs i racons, per a sempre, i molt profund.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada