diumenge, 21 de març de 2010

De cap a terra

                                                                              
Tornàvem amb el Marc de la ràdio cap a casa, a peu per la vorera, camí de la plaça del Bar Manel. A l’altura de la plaça que hi ha davant de l’antiga Telefonica vaig sentir un soroll, algú que es queixava; em venia de la dreta i vaig girar el cap. Vaig veure una persona tombada bocaterrosa, gemegant i fent esforços per incorporar-se, rígida, com si un pes invisible li impedís d’aixecar-se. Vam córrer i entre els dos vam ajudar-la a girar-se i posar-se dreta. Era una senyora gran, més de 70, prima. Es feia difícil posar-la dempeus, estava commocionada i no atenia a les instruccions que li donàvem. La vam agafar dels braços i sense gaire esforç la vam girar; llavors li vam veure la cara, plena de sang. L’impacte devia haver estat important, potser un peu que havia fallat intentant pujar a la vorera i després la força del cos sense temps a reaccionar contra el terra. Li sagnava una antiga ferida al mig del nas i una altra de nova al mig del front. Més tard vam veure que també s’havia fet mal a la boca. No parava de rajar sang i no teníem un mocador ni res per a netejar-li la cara, que s’omplia de vermell. Havíem aconseguit fer-la seure, però continuava commocionada, passant-se les mans per la cara, amb uns ulls que em miraven sense entendre res, perduts. Em vaig quedar sol amb ella; amb les mans anava netejant-li la sang de la cara, però sense gaire èxit perquè en pocs segons se li tornava vermella de nou. Esperava que el Marc arribés amb els mocadors de paper que havia anat a buscar al bar del costat i li donava instruccions per a que tirés el cap enrere. No era pas una bona solució perquè la sang no deixava de rajar. Poc a poc va semblar una mica més conscient del que havia passat, se m’agafava a la mà; li feia preguntes però no responia, mirant-me encara estranyada. Jo duia les mans vermelles; el doll era important i de tanta que en sortia, va fer que notés l’escalfor de la sang. Li preguntava pel seu nom i per si vivia prop d’allà, però no estava per res que no fós la sang que encara rajava; com si no pogués creure que fos seva. Estava en trànsit, aparentment tranquil•la, lluny d’allà. Va arribar el Marc amb els mocadors de paper i vam poder-li netejar la cara. En aquell mateix moment van acostar-se uns nois que ens van dir que anaven a l’Hospital i que ens havien vist, que si volíem ens acompanyaven a urgències. En un moment van aparèixer més actors a l’escena, amb la protagonista encara als núvols, agafant-se del meu braç amb una mà i palpant-se la cara amb l’altra. Caminant poc a poc cap al cotxe vam sentir una veu que ens cridava; venia d’un balcó de l’edifici del darrera nostre, una parella que devien haver sentit veus al carrer i van sortir a veure què passava. Ens van dir que els semblava que la senyora vivia a la casa de sota, que hi truquéssim. Algú hi va anar i en va sortir un home jove; advertit del que passava, mirava estranyat la senyora, fins que va ser-hi prou a prop per saber que no era l’àvia de casa seva. No és la nostra, va dir. Vam entrar dins del cotxe i en cinc minuts vam ser a Urgències. Vaig ajudar-la a baixar i una vegada a peu pla, encara intentant saber on era i què passava, van venir amb una cadira de rodes, la hi vam asseure i se la van emportar cap dins. La noia que anava al cotxe i jo vam entrar a explicar a la infermera de recepció què havia passat. Mentre deixava que la noia fés l’explicació vaig anar a rentar-me les mans roges, enganxifoses de la sang que començava a assecar-se. No en sabíem el nom ni cap altra dada que pogués ajudar-la i va decidir anar dins i preguntar-li. Va tornar amb el nom, que va introduir a l’ordinador; la base de dades li deia que aquella senyora vivia a Barcelona; Maria, es diu. Ja m’havia quedat sol parlant amb la infermera de recepció, que va trucar al telèfon que li deia la pantalla. No van respondre i després va intentar-ne un altre, aquest d’una adreça d’Igualada que també constava a la fitxa de la Maria. Aquí si que li van respondre. Els preguntà si la coneixien i els informà que la tenien a urgències, sense res greu, però amb alguna rascada. Li van respondre que si, que eren familiars seus, però que la Maria era allà amb ells, a la seva habitació. La noia de recepció, amablement, li demanà que ho comprovés. M’hagués agradat veure la cara d’aquell home en comprovar que l’àvia no hi era.




Vaig tornar-me’n a casa quan em van dir que no em necessitaven, sense deixar-hi cap dada. Si ho hagués fet, potser hauria pogut saber després què li havia passat, com estava la Maria. Mentre va durar tot aquell episodi i sobretot després, visualitzant-lo i recordant-lo, em venia al cap un dubte. La commoció del cop va ser molt gran i va deixar-la estabornida fins al punt de no ser capaç ni de dir el seu nom. Com que només l’he coneguda sota els efectes del cop, no sé com és o era abans. I l’única pista que tinc m’ha portat a fer-me una possible imatge d’ella com una persona gran afectada d’alguna malaltia mental, Alzeimer, pèrdua de memòria o alguna cosa semblant. Quan dic l’única pista vull dir el saber que havia sortit de casa seva sense que els seus familiars se n’adonéssin. Això em deixa amb la possibilitat de, intentar saber alguna cosa de la Maria (tornar a Urgències i mirar de trobar-la) o quedar-me sense saber-ne res i inventar-me una història que expliqui qui és la Maria, com va arribar a anar de cap a terra. Inventar-me la història de la Maria fins un moment abans que jo girés el cap i la veiés a terra.

dissabte, 6 de març de 2010

A mi plim!

                                                                       
Pròleg:

M'agrada creure que és el destí, aquest senyor de capa ampla que muda de rostres, d'olors, de colors per a estar prop de mi. Aquell senyor creador de somnis, d'il•lusions, d'aventures, Aquest que amaga la màgia. Que s'acosta, es mostra, es transforma, riu i plora, i després, se’n va... Per a sempre, tornar.

Aquell senyor que trenca regles, que trunca camins, que t'embolica entre les seves teles i que quan obres els ulls… ha posat el món del revés. M'agrada creure que és aquest, el que ve i va, el que de vegades s'asseu a meditar el següent efecte en un còmode divan, i que quan s'aixeca, fa onejar al vent la seva gran capa ampla provocant les marees, els cicles, les trobades i els desencontres.

M'agrada creure que és ell i no la senyora Atzar… capritxosa i coqueta, efímera i curiosa. Aquella que tira a terra totes les fitxes del tauler només per saber què passarà, si les deixaràs a terra, o les recolliràs. Aquella que només ve per a dir i mai per a conversar. Aquella que vol ser atrapada però a la qual mai conservaràs.

Així, ocasió rere ocasió, com si d'una lluita entre ambdós es tractés, ocorren situacions a la meva vida que no sé si me'ls va regalar el senyor destí o si van ser jocs de l'atzar. I sincerament, si ha estat l'un o l'altra, a mi que més em dóna? Mogut queda el meu món i jo, vivint en ell.

Relat:

Així doncs, fruit del destí o fruit de l'atzar un dia vaig obrir un bloc. Un de tants, un més, un amb el meu nom, un qualsevol, el meu. Un bloc d'una dels més de sis milions de persones que viuen a Madrid. Aquest bloc va anar rebent visites, va anar connectant amb uns, amb uns altres, creuant camins, finestres, idees, navegant entre sentiments, entre ciutats, entre noms i àlies. Un dia, no em preguntis com, al meu bloc va aparèixer un Loko, un creador d'il•lusions, un paranoic, algú que deia que quedar-se assegut, no era l'opció. Era l'amo d’un altre bloc de Madrid, d'un dels més de sis milions de persones de Madrid.

Temps després, entre comentari i comentari, entre riure i riure, crits i laments, guerres i poemes, una tercera persona, una argentina boja que adoro va obrir una finestra per la que treiem el cap les dues. Li pots dir xat, jo li dic: la meva finestra al món, què més dóna!

I el temps va seguir passant entre sospirs, cerveses en l'aire, ous de gallina i records d'un parc qualsevol de Madrid. Entre riures de mitja tarda, entre converses noves i robades al temps, entre paraules boges, entre somnis entretallats, realitats i ficcions.

Un dia qualsevol d'un mes de gener, posem que fa poc més d'un any ja, una d'aquestes tardes de converses a través d'una finestra, aquest mal anomenat xat, va transformar riures en llàgrimes d'emoció. En tremolor de mans, en barreja de records, d'il•lusions. Moments de confusió, de transportar-nos, de fascinació... El món va parar, es va posar del revés, no sé si va ser aquell senyor que va alçar la seva capa i va crear marees, o si va ser la capritxosa que va llençar les fitxes del tauler.

Però vam recollir les fitxes i navegarem per aquell mar. Ens vam trobar. Fruit del destí o de l'atzar vam descobrir que havíem viscut portal amb portal, finestra davant de finestra. Finestres que eren reals i no només les d'un xat. Que potser els jocs de nens a la plaça del barri, havien estat compartits i oblidats. Descobrirem que la meva cara, aquesta que li resultava familiar, era la successió d'unes cares, d'uns avis, els meus, que ell tantes i tantes vegades va veure passar. Descobrirem que les finestres, les reals, a les quals jo treia el cap per veure als nois jugar, eren les mateixes que ell veia des de les seves, veient la vida, la vida des dels seus ulls de futur Paranoic Il•lusionista, tants anys enrere.

Així, un mes de febrer decidirem trobar-nos a l'altre costat de la finestra i brindar per la trobada. Des de llavors, dues, entre els més de sis milions de persones que viuen a Madrid, es fascinen pensant si va ser fruit del destí o l'atzar, però aquí queda el llaç lligat entre dos amics, entre capes i marees, entre sospirs i racons, per a sempre, i molt profund.