dissabte, 20 de febrer de 2010

Accident

                                                                             
Malgrat la línia continua el meu marit va avançar. De lluny vam veure que una grua posava l’intermitent per girar i entrar en unes caves. Si feia aquella maniobra es quedava travessera en la nostra trajectòria.


El velocímetre marcava 150 quilòmetres per hora i el meu home anava reduïnt amb tota la prudència que era capaç per mirar d’evitar donar voltes de campana.

La carretera es transformà en l’infinit i el temps passava lent com si s’anés a aturar per sempre més.

-Agafa’t fort i protegeix-te el cap!!

No vaig poder cridar. Vaig paralitzar-me mil.lèsimes de segon abans que el cotxe impactès a 130 quilòmetres per hora contra l’eix de transmissió de la grua.

Vaig trencar la lluna davantera del Peugeot amb les dues mans, però el cap havia quedat intacte.

Ell va sortir del cotxe per veure si estaven bé els de la grua. Jo no podia obrir les portes, les mans no em responien. En estat de xoc, vaig començar a veure que entrava fum, vaig cridar per tal que algú em tregués d’allà. Finalment dos nois d’un altre cotxe que s’havien aturat per ajudar em van deixar al costat de la carretera.

Recordo unes ganes immenses de tancar els ulls i dormir, i com em molestava que ningú em deixés fer-ho per por a que perdés la consciència.

Camí de l’hospital vaig cridar al Roger, el que havia estat el meu millor amic i la vida s’encarregà de separar-nos.

El meu cap a la feina no va suportar una baixa de set mesos i em va fer fora.

Tres anys més tard, després de néixer el meu fill, em tornaven a fer fora de la feina.

Vaig apuntar-me a un curs d’informàtica en una acadèmia. Mentre emplenava els papers va entrar el nou mestre, en Roger.

Vaig canviar de curs per la magnitud que em representava. Ell va ser l’últim pensament quan creia que anava a morir.

No vam ser capaços de reconèixer aquell amor.

8 comentaris:

  1. Si el destí els va tornar a unir per què no ho van reconèixer?Suposo que si ha de ser així, tard o d'hora l'atzar els tornarà a unir...Molt bonica però al cap i a la fi,trista.

    ResponElimina
  2. Parlant de destins : t'he llegit en La Llumanera de Nova York. Tu vens d'Igualada, jo també. Tu vas a Nova York , jo també. Tots dos busquem NY alternatiu. Si em dius que hi vas al mes de maig, això, com la història de les teves sabatilles liles, començarà a fer una mica de por. Una abraçada.
    http//: mainoestard.blogspot.com

    ResponElimina
  3. Per cert m'apunto el blog de New York Daily Photo. Alguna cosa en treure'm d'allà, no?

    ResponElimina
  4. Sento no ser més original, però hem agafat hotel a Times Square. El cert és que vam agafar l'hotel a principis d'any i els hotelets que ens agradaven pel Village, Soho o Tribeca estaven tots pillats pels dies que voliem. Després diran de la crisi! Jo hi vaig el maig. A veure si La Llumanera ens il·lumina i ens diu uns quants llocs màgics! . Per cert, un plaer coneixer els teus blogs. Hi aniré passant.

    ResponElimina
  5. fent una ullada al teu blog
    salutacions des de Reus

    ResponElimina
  6. El destí.... A saber quin parany ens depara. M´agradat saber una miqueta de tú... Una abraçada.

    ResponElimina
  7. he ido a traducir...
    He vuelto.
    Es cierto que hay que estar despierto para verlo.
    El amor puede ser escurridizo.
    Excelente.
    Amerita el trabajito.
    Besos

    P.D. Puedo llevarme lo que tienes en el perfil sobre la lucidez... Es para un amigo...lúcido!

    ResponElimina
  8. vosaltre potser no ho vau reconeixer pero el desti si. No una, sino dues oportunitats i m'hi jugo el q sigui q ni haura mes.

    ResponElimina