dissabte, 20 de febrer de 2010

Accident

                                                                             
Malgrat la línia continua el meu marit va avançar. De lluny vam veure que una grua posava l’intermitent per girar i entrar en unes caves. Si feia aquella maniobra es quedava travessera en la nostra trajectòria.


El velocímetre marcava 150 quilòmetres per hora i el meu home anava reduïnt amb tota la prudència que era capaç per mirar d’evitar donar voltes de campana.

La carretera es transformà en l’infinit i el temps passava lent com si s’anés a aturar per sempre més.

-Agafa’t fort i protegeix-te el cap!!

No vaig poder cridar. Vaig paralitzar-me mil.lèsimes de segon abans que el cotxe impactès a 130 quilòmetres per hora contra l’eix de transmissió de la grua.

Vaig trencar la lluna davantera del Peugeot amb les dues mans, però el cap havia quedat intacte.

Ell va sortir del cotxe per veure si estaven bé els de la grua. Jo no podia obrir les portes, les mans no em responien. En estat de xoc, vaig començar a veure que entrava fum, vaig cridar per tal que algú em tregués d’allà. Finalment dos nois d’un altre cotxe que s’havien aturat per ajudar em van deixar al costat de la carretera.

Recordo unes ganes immenses de tancar els ulls i dormir, i com em molestava que ningú em deixés fer-ho per por a que perdés la consciència.

Camí de l’hospital vaig cridar al Roger, el que havia estat el meu millor amic i la vida s’encarregà de separar-nos.

El meu cap a la feina no va suportar una baixa de set mesos i em va fer fora.

Tres anys més tard, després de néixer el meu fill, em tornaven a fer fora de la feina.

Vaig apuntar-me a un curs d’informàtica en una acadèmia. Mentre emplenava els papers va entrar el nou mestre, en Roger.

Vaig canviar de curs per la magnitud que em representava. Ell va ser l’últim pensament quan creia que anava a morir.

No vam ser capaços de reconèixer aquell amor.

dimarts, 9 de febrer de 2010

L'àvia

                                                                                    
És l'any 2003. Visc a Mèxic i acabo de casar-me. A Galícia viu part de la meva família, inclosa la meva àvia. Ella té 94 anys i està del tot lúcida i activa. Al setembre li dóna un ictus cerebral. Sobreviu, perdent el parla i la mobilitat del costat dret del seu cos. La meva germana, la meva mare i jo decidim venir uns dies a Espanya per a veure-la. La meva àvia està internada a un hospital on la visiten amics i  família. Una tarda aconsegueixo quedar-me a soles amb ella. Vull parlar-li. Li dic, mentre em mira als ulls, que em perdoni per ser tan egoista, però que, si pugues, resisteixi fins a juny del següent any, data que planejava venir a Espanya amb el meu marit. Li demano que aguanti perquè el pugui conèixer.


Jo torno a Mèxic, la meva àvia roman a l'hospital, després és ingressada en una residència, no millora molt però tampoc empitjora ni té complicacions. Passen nou mesos i torno a Espanya amb el meu llavors marit. Anem a la residència i puc dir-li: àvia, aquest és ell. Uns dies després aconsegueixo de nou quedar-me a soles amb ella. La miro als ulls i li dic: gràcies. En els seus ulls veig una tristesa i un cansament que m'impressionen. Li acaricio el front i li dic: sé que vols anar-te'n, em dol però ho entenc. Jo ja no et detinc. T'estimo.

L'endemà mentre estic menjant amb la meva família sona el telèfon: la meva àvia ha mort.