dimarts, 12 de gener de 2010

Viure sense pressa

                                                                                 
Fa un temps ho planejava tot, intentava i creia poder controlar tots els detalls i camins. M'omplia la bossa d'esquemes i de llistes...


Em vaig traslladar a Barcelona per a continuar els meus estudis de música. Vaig aconseguir l'única plaça per a estudiar amb el professor amb qui desitjava formar-me. El primer dia de classe em van dir que la meva plaça havia estat assignada a una noia que ni tan sols havia fet les proves d'accés.

Un disgust enorme. Esquemes i cos trencats.

Havia estat cinc anys viatjant de Saragossa a Madrid cada cap de setmana per fer classes amb aquest professor... per a, després de passar uns exàmens difícils que vaig preparar a consciència... zas! t'ho arrabassen de les mans.

Anys d'estudi i dedicació, aspiracions, il•lusió...

Em vaig tensar, em vaig fer un nus i em vaig trencar. Em vaig lesionar. Ja no podia tocar el violí. Tot em feia mal.

Al principi ho considerava injust, el pitjor moment. Estava desorientada, perduda, trista, fosca...

Vaig conèixer a moltes persones gràcies a això: els meus companys, acabats de conèixer, em van brindar el seu suport, es van acostar a mi per a ajudar-me d'una forma càlida i acollidora. Vaig recórrer a especialistes de la fisioteràpia amb els quals el tractament no va funcionar... fins que un d'aquests companys em va dur al seu germà fisioterapeuta. Es va comprometre amb mi i amb la meva causa. Es va acostar a la meva lesió i a tot el que l'envoltava, va conèixer la meva ocupació, les implicacions que aquests dolors tenien... Em va guiar en el camí cap a mi mateixa.

Em va transmetre calma, em va ensenyar que es pot, de vegades, no pensar. Em va mostrar que es pot viure sense pressa i sense planejar-ho tot.

Abans de la meva arribada a Barcelona tenia clar el meu futur com violinista i decidida la ruta. Al no poder tocar, em vaig bolcar en l'estudi teòric de la música i en l'escriptura. Ara tinc una relació més sana i propera amb el violí. Un so més intens, bonic i orgànic...

Les meves lletres ja no van en cinc línies, sinó en una, i les meves frases no són només melodies, sinó textos en el paper...

Encara que jo ho tenia tot planejat i aconseguit, l'atzar va voler que tot confabulés perquè no pogués aconseguir el que era el meu somni. No només al prendre’m el que volia que anés el meu lloc (aquella plaça amb el meu professor), sinó, a més, impedint que pogués, durant més d'un any, tocar el violí.

Trencar-me i estructurar-ho tot de nou. De ser duta per la inèrcia a conèixer-me a mi mateixa i deixar al temps jugar amb mi.

2 comentaris:

  1. jo tampoc tinc pressa per a viure, no.
    hi ha una dita en castellà, "despacio y con buena letra", i crec que diu una veritat com un temple.

    ResponElimina
  2. pd: toques el violí? jo sóc percussionista :)

    ResponElimina