dimecres, 27 de gener de 2010

Sabates

                                                                             
Un dia passejant per Figueres, en una botiga de sabates en vaig veure unes de precioses.Eren maquíssimes. Planes, tipus ballarina amb un llacet d'un color lilòs amb fils o puntets platejats.Va ser amor a primera vista. Vaig entrar i me les vaig comprar.

De seguida me les vaig posar....quan les portaves semblava com si anéssis descalça. Éren tan còmodes i tan boniques... De sobte un dia va fer una mica més de calor que els altres. No sé ben bé com però, una nit vaig començar a notar una picor als peus. Era tan forta que no et deixava dormir. No em diguis com però vaig acabar descobrint que eren les sabates, suposo que per eliminació.

Els hi vaig donar una nova oportunitat però, a la temporada següent es va tornar a repetir tot de nou. El dolor que provocaven aquelles sabates (després de portar-les uns dies) era tan gran que no valia la pena conservar-les...tot i ser precioses.

Les vaig posar en una bossa i les vaig tirar en un contenidor d'aquests de roba usada.

Fa uns mesos, per Barcelona celebrant una d'aquelles festetes d'amic invisible una amiga em regalar de nou les sabates liles maquíssimes.Em va dir que les havia vist en una botiga de segona mà i de seguida que les va veure va pensar que etaven fetes per mi.

Que com ho sé que eren elles?

Una vegada em vaig entrebancar amb una pedra i se 'm varen pelar d'una punteta del capdamunt. El regal mira...me'l vaig quedar però no me les he posat més.Aquestes sabates no volen anar-se'n del meu costat. Això em comença a fer una miqueta de por.
 
 

dimarts, 19 de gener de 2010

Trucada creuda

                                                                                
D'avui no passa. Haig de trucar a l'Enric. Fa setmanes, mesos que hem perdut el contacte. No sé si encara treballa i viu a València. Suposo que deu continuar amb la Loli. M'agrada aquella noia. I el seu germà? La darrera vegada que el vaig veure va ser al concert del Ben Harper.

Vinga, a veure... Ja tinc el telèfon. (es dirigeix al despatx i és a punt de marcar el número, aixeca l'auricular...)

-Hola?? Cesc?? Soc l'Enric. Ets molt ràpid, no has deixat ni que sonés el telèfon. Com va tot? feia dies que et volia trucar.

dimarts, 12 de gener de 2010

Viure sense pressa

                                                                                 
Fa un temps ho planejava tot, intentava i creia poder controlar tots els detalls i camins. M'omplia la bossa d'esquemes i de llistes...


Em vaig traslladar a Barcelona per a continuar els meus estudis de música. Vaig aconseguir l'única plaça per a estudiar amb el professor amb qui desitjava formar-me. El primer dia de classe em van dir que la meva plaça havia estat assignada a una noia que ni tan sols havia fet les proves d'accés.

Un disgust enorme. Esquemes i cos trencats.

Havia estat cinc anys viatjant de Saragossa a Madrid cada cap de setmana per fer classes amb aquest professor... per a, després de passar uns exàmens difícils que vaig preparar a consciència... zas! t'ho arrabassen de les mans.

Anys d'estudi i dedicació, aspiracions, il•lusió...

Em vaig tensar, em vaig fer un nus i em vaig trencar. Em vaig lesionar. Ja no podia tocar el violí. Tot em feia mal.

Al principi ho considerava injust, el pitjor moment. Estava desorientada, perduda, trista, fosca...

Vaig conèixer a moltes persones gràcies a això: els meus companys, acabats de conèixer, em van brindar el seu suport, es van acostar a mi per a ajudar-me d'una forma càlida i acollidora. Vaig recórrer a especialistes de la fisioteràpia amb els quals el tractament no va funcionar... fins que un d'aquests companys em va dur al seu germà fisioterapeuta. Es va comprometre amb mi i amb la meva causa. Es va acostar a la meva lesió i a tot el que l'envoltava, va conèixer la meva ocupació, les implicacions que aquests dolors tenien... Em va guiar en el camí cap a mi mateixa.

Em va transmetre calma, em va ensenyar que es pot, de vegades, no pensar. Em va mostrar que es pot viure sense pressa i sense planejar-ho tot.

Abans de la meva arribada a Barcelona tenia clar el meu futur com violinista i decidida la ruta. Al no poder tocar, em vaig bolcar en l'estudi teòric de la música i en l'escriptura. Ara tinc una relació més sana i propera amb el violí. Un so més intens, bonic i orgànic...

Les meves lletres ja no van en cinc línies, sinó en una, i les meves frases no són només melodies, sinó textos en el paper...

Encara que jo ho tenia tot planejat i aconseguit, l'atzar va voler que tot confabulés perquè no pogués aconseguir el que era el meu somni. No només al prendre’m el que volia que anés el meu lloc (aquella plaça amb el meu professor), sinó, a més, impedint que pogués, durant més d'un any, tocar el violí.

Trencar-me i estructurar-ho tot de nou. De ser duta per la inèrcia a conèixer-me a mi mateixa i deixar al temps jugar amb mi.

dimarts, 5 de gener de 2010

La nit més màgica


És tradició a la meva ciutat que per la diada de reis un grup força nombrós de patges reials passen casa per casa, nen per nen repartint totes les joguines que han demanat a ses magestats els Reis d'Orient. Més de 500 patges per a més de 5000 paquets...
Vaig tenir la sort i el privilegi de fer de patge durant un bon grapat d'anys i la veritat és que tot i acabar molt i molt cansat és una experiència que val la pena.
Un any em va tocar anar a una casa del passeig, prop del centre. Només trucar a la porta em va sortir un menut que em va regalar un petit necesser amb un munt de xumets: "ja no els faré servir més". Va ser una d'aquelles cases on em vaig sentir molt a gust. La família vivia molt intensament la festa dels reis i et feien sentir partícep d'aquesta nit tan especial. No passa sempre però recordo la cara d'aquells pares i també la dels nens perfectament. Després vaig anar encara a d'altres cases, però la veritat no en recordo ni a quines cases ni quines cares feien.
Dos o tres anys després va tocar-me repartir els regals en un dels barris més nous de la ciutat. A la part alta. L'encarregat de repartir els paquets me'n va donar un de força gran. Tot pujant per l'ascensor vaig començar a assajar el discurset que li diria amb aquell nen abans de entregar-li el present. Però després d'arribar al pis corresponent, trucar a la porta, qui és? sóc el patge, que hi ha el David?? Un cop em van obrir, vaig haver d'improvisar una xerrada totalment diferent.
Quan vaig explicar que encara guardava els xumets (absolutament cert!) i que ja havia estat a casa seva quan vivien al passeig, les cares de tota aquella família reflectien un: i com ho pot saber?
Els patges ho saben tot...