dijous, 9 de desembre de 2010

Avioneta

                                                                              
Poc es podia imaginar que per fi la sort li somriuria a ella. Havia jugat a loteries de nadal, havia fet quinieles, porres futboleres. Res. Res de res. Per això quan li van trucar per comunicar-li el resultat del sorteig poc s'ho podia creure. Una bona notícia i una de dolenta. Li havia tocat un vol en avioneta. Justament a ella que tenia una por exagerada a volar degut en gran manera al seu monumental vertigen. Per això va decidir regalar les entrades a la seva amiga, la il·lusió més gran de la qual era, justament, volar. En qualsevol de les seves modalitats. A ella li faria gràcia, sens dubte. Va acceptar sense dubtar-ho ni un moment. Tot perfecte. Excepte per un detall. L'avioneta es va estimbar i no hi va haver cap supervivent quan era a punt d'aterrar. Ho va fer contra la casa de la seva amiga que li havia regalat les entrades i que vivia just al costat del camp d'aviació.


divendres, 3 de desembre de 2010

Pirata

                                                                                 
Jo era molt jove, uns 15 anys i algú es va enamorar de mi. Algú que va estar tant sonat com per accedir als arxius de l'institut i recuperar les meves dades. La meva adreça personal. Algú que va tenir la gran idea d'enviar-me una carta d'amor explicant-me tot això i que va ser tant detallista de rematar-ho amb una còpia del seu DNI, que es va entretenir en pintar com si fos un pirata, amb el gorret de pirata, la barba de pirata, el parxe de pirata... el resultat: irreconeixible. Algú que devia estar tant impacient de saber què en pensava, que no va poder evitar trucar-me per telèfon. Va ser llavors que em vaig assabentar de tot el l’embolic, doncs es veu que no havia copiat bé l'adreça i el sobre va arribar a un altre número de porta del mateix carrer. Primer no entenia res. Segon, vaig confirmar-li que sí, que la meva adreça era correcta. Tercer... vaig sortir corrents a buscar la carta.


Quin riure. Quina ocurrència.

La meva germana i jo li vam donar mil voltes al paper, però estava tant ben "maquillat" que no hi havia manera d'identificar cap tret. El que passa és que la persona en qüestió no es va molestar en tachar el nom ni els cognoms ni res... sabíem com es deia. Avui en dia ho haguéssim tingut molt fàcil amb el facebook, però llavors eren altres temps.

Però aquell nom no ens deia res. Ni idea....

Aquell estiu la meva germana va haver de matricular-se al Pere Vives perquè ella venia de l'extensió. Jo ja hi era. Seria el primer any que coincidíem.

Va marxar un matí a omplir els papers. Va tornar eufòrica "no saps qui tenia darrera a la cua...".

Evidentment, el pirata.

Les tardes al Hobbyland van ser diferents. Ara ja entenia per què aquell noi es passava l'estona esperant torn i mirant com jugava.

La Laura i jo sabíem dissimular molt bé.

Com vam riure aquell estiu...


dilluns, 22 de novembre de 2010

La calle sucia, el viejo, la monja, un pueblo sureño, pero sobre todo el azar

                                                                        
Me cuenta mi amiga A. que ha recibido un mail de nuestra amiga T., que anda recorriendo varios países Iberoamericanos en calidad de turista solidaria.
En uno de estos países, entre la contaminación, los soldados a sueldo de los hoteles, y la pobreza paró en un puestecillo ambulante a comprar una de agua embotellada. Se encontró con que el viejo, reconoció al instante su acento español, y, además supo ubicarla exactamente dentro de la península por el acento.
Y pasó a contarle que, con sólo 20 años, partió de El Salvador a un pequeño pueblo del litoral levantino, para ingresar en una orden franciscana. Aquellos años, fueron los más felices de su vida, ya que por una parte se había cumplido su sueño de servir a Dios, y por otra parte, conoció el amor, en este caso de una monja.
Años de felicidad plena fueron truncados cuando, entre la correspondencia a escondidas que la aspirante a monja y el entonces aspirante a monje se intercambiaban, fue interceptada por un superior de alguno de los dos conventos, y el amor fue descubierto. A ella, que era del pueblo, no le pasaba nada, pero él fue deportado a su país.
Y todavía, casi cincuenta años después, el aspirante a monje y la aspirante a monja seguían escribiéndose cartas.
De lo que fue, de lo que no fue, de lo que pudo haber sido.
Sabemos que él no llegó a ser monje porque se lo contó a T. enmedio de una calle sucia de El Salvador. Sabemos que ella no llegó a ser monja porque fue nuestra profesora de preescolar (de A., de T., mía) en un colegio laico.
Y sabíamos desde el principio cuál era el pueblo de la costa levantina,
donde el viejo,
nuestra profesora,
y nosotras
habíamos pasado los años más felices de nuestra vida.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Conversa informal

                                                                             
Un dimarts a la tarda, en una informal conversa de cafè, i de manera ben casual, va sortir el nom d'una antiga companya de classe que fa temps que viu a l'estranger i a qui pràcticament no he tornat a veure des que vam acabar el COU (ja fa certa basarda comptar quants anys han passat). Després, una estona més tard, vaig anar a la presentació d'un llibre que es feia a la biblioteca i em vaig trobar en viu i en directe amb la noia en qüestió.

diumenge, 4 d’abril de 2010

I trobar-se de nou...

                                                                                        
I trobar-se de nou



en el bell mig del camp



i sentir l’aroma suau



de la flor del taronger.



Olorar la pell



i llepar-la amb deler



baix el cel quallat



d’estrelles de juny.





Et mire als ulls



i sent que hui sí



podrem volar junts,



que el món és immens



i nosaltres eterns



en la eternitat del món



o dels dos carrers



que separen ta casa i la meua.





No parles més,



deixa que passe.



Ja demanarem demà



explicacions a l’atzar,



ja li farem traure els colors



quan siga incapaç d’explicar



que fem tu i jo tan nus



al bell mig del camp



coberts d’atzahar,



tan plens d’amor.





Alba

diumenge, 21 de març de 2010

De cap a terra

                                                                              
Tornàvem amb el Marc de la ràdio cap a casa, a peu per la vorera, camí de la plaça del Bar Manel. A l’altura de la plaça que hi ha davant de l’antiga Telefonica vaig sentir un soroll, algú que es queixava; em venia de la dreta i vaig girar el cap. Vaig veure una persona tombada bocaterrosa, gemegant i fent esforços per incorporar-se, rígida, com si un pes invisible li impedís d’aixecar-se. Vam córrer i entre els dos vam ajudar-la a girar-se i posar-se dreta. Era una senyora gran, més de 70, prima. Es feia difícil posar-la dempeus, estava commocionada i no atenia a les instruccions que li donàvem. La vam agafar dels braços i sense gaire esforç la vam girar; llavors li vam veure la cara, plena de sang. L’impacte devia haver estat important, potser un peu que havia fallat intentant pujar a la vorera i després la força del cos sense temps a reaccionar contra el terra. Li sagnava una antiga ferida al mig del nas i una altra de nova al mig del front. Més tard vam veure que també s’havia fet mal a la boca. No parava de rajar sang i no teníem un mocador ni res per a netejar-li la cara, que s’omplia de vermell. Havíem aconseguit fer-la seure, però continuava commocionada, passant-se les mans per la cara, amb uns ulls que em miraven sense entendre res, perduts. Em vaig quedar sol amb ella; amb les mans anava netejant-li la sang de la cara, però sense gaire èxit perquè en pocs segons se li tornava vermella de nou. Esperava que el Marc arribés amb els mocadors de paper que havia anat a buscar al bar del costat i li donava instruccions per a que tirés el cap enrere. No era pas una bona solució perquè la sang no deixava de rajar. Poc a poc va semblar una mica més conscient del que havia passat, se m’agafava a la mà; li feia preguntes però no responia, mirant-me encara estranyada. Jo duia les mans vermelles; el doll era important i de tanta que en sortia, va fer que notés l’escalfor de la sang. Li preguntava pel seu nom i per si vivia prop d’allà, però no estava per res que no fós la sang que encara rajava; com si no pogués creure que fos seva. Estava en trànsit, aparentment tranquil•la, lluny d’allà. Va arribar el Marc amb els mocadors de paper i vam poder-li netejar la cara. En aquell mateix moment van acostar-se uns nois que ens van dir que anaven a l’Hospital i que ens havien vist, que si volíem ens acompanyaven a urgències. En un moment van aparèixer més actors a l’escena, amb la protagonista encara als núvols, agafant-se del meu braç amb una mà i palpant-se la cara amb l’altra. Caminant poc a poc cap al cotxe vam sentir una veu que ens cridava; venia d’un balcó de l’edifici del darrera nostre, una parella que devien haver sentit veus al carrer i van sortir a veure què passava. Ens van dir que els semblava que la senyora vivia a la casa de sota, que hi truquéssim. Algú hi va anar i en va sortir un home jove; advertit del que passava, mirava estranyat la senyora, fins que va ser-hi prou a prop per saber que no era l’àvia de casa seva. No és la nostra, va dir. Vam entrar dins del cotxe i en cinc minuts vam ser a Urgències. Vaig ajudar-la a baixar i una vegada a peu pla, encara intentant saber on era i què passava, van venir amb una cadira de rodes, la hi vam asseure i se la van emportar cap dins. La noia que anava al cotxe i jo vam entrar a explicar a la infermera de recepció què havia passat. Mentre deixava que la noia fés l’explicació vaig anar a rentar-me les mans roges, enganxifoses de la sang que començava a assecar-se. No en sabíem el nom ni cap altra dada que pogués ajudar-la i va decidir anar dins i preguntar-li. Va tornar amb el nom, que va introduir a l’ordinador; la base de dades li deia que aquella senyora vivia a Barcelona; Maria, es diu. Ja m’havia quedat sol parlant amb la infermera de recepció, que va trucar al telèfon que li deia la pantalla. No van respondre i després va intentar-ne un altre, aquest d’una adreça d’Igualada que també constava a la fitxa de la Maria. Aquí si que li van respondre. Els preguntà si la coneixien i els informà que la tenien a urgències, sense res greu, però amb alguna rascada. Li van respondre que si, que eren familiars seus, però que la Maria era allà amb ells, a la seva habitació. La noia de recepció, amablement, li demanà que ho comprovés. M’hagués agradat veure la cara d’aquell home en comprovar que l’àvia no hi era.




Vaig tornar-me’n a casa quan em van dir que no em necessitaven, sense deixar-hi cap dada. Si ho hagués fet, potser hauria pogut saber després què li havia passat, com estava la Maria. Mentre va durar tot aquell episodi i sobretot després, visualitzant-lo i recordant-lo, em venia al cap un dubte. La commoció del cop va ser molt gran i va deixar-la estabornida fins al punt de no ser capaç ni de dir el seu nom. Com que només l’he coneguda sota els efectes del cop, no sé com és o era abans. I l’única pista que tinc m’ha portat a fer-me una possible imatge d’ella com una persona gran afectada d’alguna malaltia mental, Alzeimer, pèrdua de memòria o alguna cosa semblant. Quan dic l’única pista vull dir el saber que havia sortit de casa seva sense que els seus familiars se n’adonéssin. Això em deixa amb la possibilitat de, intentar saber alguna cosa de la Maria (tornar a Urgències i mirar de trobar-la) o quedar-me sense saber-ne res i inventar-me una història que expliqui qui és la Maria, com va arribar a anar de cap a terra. Inventar-me la història de la Maria fins un moment abans que jo girés el cap i la veiés a terra.

dissabte, 6 de març de 2010

A mi plim!

                                                                       
Pròleg:

M'agrada creure que és el destí, aquest senyor de capa ampla que muda de rostres, d'olors, de colors per a estar prop de mi. Aquell senyor creador de somnis, d'il•lusions, d'aventures, Aquest que amaga la màgia. Que s'acosta, es mostra, es transforma, riu i plora, i després, se’n va... Per a sempre, tornar.

Aquell senyor que trenca regles, que trunca camins, que t'embolica entre les seves teles i que quan obres els ulls… ha posat el món del revés. M'agrada creure que és aquest, el que ve i va, el que de vegades s'asseu a meditar el següent efecte en un còmode divan, i que quan s'aixeca, fa onejar al vent la seva gran capa ampla provocant les marees, els cicles, les trobades i els desencontres.

M'agrada creure que és ell i no la senyora Atzar… capritxosa i coqueta, efímera i curiosa. Aquella que tira a terra totes les fitxes del tauler només per saber què passarà, si les deixaràs a terra, o les recolliràs. Aquella que només ve per a dir i mai per a conversar. Aquella que vol ser atrapada però a la qual mai conservaràs.

Així, ocasió rere ocasió, com si d'una lluita entre ambdós es tractés, ocorren situacions a la meva vida que no sé si me'ls va regalar el senyor destí o si van ser jocs de l'atzar. I sincerament, si ha estat l'un o l'altra, a mi que més em dóna? Mogut queda el meu món i jo, vivint en ell.

Relat:

Així doncs, fruit del destí o fruit de l'atzar un dia vaig obrir un bloc. Un de tants, un més, un amb el meu nom, un qualsevol, el meu. Un bloc d'una dels més de sis milions de persones que viuen a Madrid. Aquest bloc va anar rebent visites, va anar connectant amb uns, amb uns altres, creuant camins, finestres, idees, navegant entre sentiments, entre ciutats, entre noms i àlies. Un dia, no em preguntis com, al meu bloc va aparèixer un Loko, un creador d'il•lusions, un paranoic, algú que deia que quedar-se assegut, no era l'opció. Era l'amo d’un altre bloc de Madrid, d'un dels més de sis milions de persones de Madrid.

Temps després, entre comentari i comentari, entre riure i riure, crits i laments, guerres i poemes, una tercera persona, una argentina boja que adoro va obrir una finestra per la que treiem el cap les dues. Li pots dir xat, jo li dic: la meva finestra al món, què més dóna!

I el temps va seguir passant entre sospirs, cerveses en l'aire, ous de gallina i records d'un parc qualsevol de Madrid. Entre riures de mitja tarda, entre converses noves i robades al temps, entre paraules boges, entre somnis entretallats, realitats i ficcions.

Un dia qualsevol d'un mes de gener, posem que fa poc més d'un any ja, una d'aquestes tardes de converses a través d'una finestra, aquest mal anomenat xat, va transformar riures en llàgrimes d'emoció. En tremolor de mans, en barreja de records, d'il•lusions. Moments de confusió, de transportar-nos, de fascinació... El món va parar, es va posar del revés, no sé si va ser aquell senyor que va alçar la seva capa i va crear marees, o si va ser la capritxosa que va llençar les fitxes del tauler.

Però vam recollir les fitxes i navegarem per aquell mar. Ens vam trobar. Fruit del destí o de l'atzar vam descobrir que havíem viscut portal amb portal, finestra davant de finestra. Finestres que eren reals i no només les d'un xat. Que potser els jocs de nens a la plaça del barri, havien estat compartits i oblidats. Descobrirem que la meva cara, aquesta que li resultava familiar, era la successió d'unes cares, d'uns avis, els meus, que ell tantes i tantes vegades va veure passar. Descobrirem que les finestres, les reals, a les quals jo treia el cap per veure als nois jugar, eren les mateixes que ell veia des de les seves, veient la vida, la vida des dels seus ulls de futur Paranoic Il•lusionista, tants anys enrere.

Així, un mes de febrer decidirem trobar-nos a l'altre costat de la finestra i brindar per la trobada. Des de llavors, dues, entre els més de sis milions de persones que viuen a Madrid, es fascinen pensant si va ser fruit del destí o l'atzar, però aquí queda el llaç lligat entre dos amics, entre capes i marees, entre sospirs i racons, per a sempre, i molt profund.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Accident

                                                                             
Malgrat la línia continua el meu marit va avançar. De lluny vam veure que una grua posava l’intermitent per girar i entrar en unes caves. Si feia aquella maniobra es quedava travessera en la nostra trajectòria.


El velocímetre marcava 150 quilòmetres per hora i el meu home anava reduïnt amb tota la prudència que era capaç per mirar d’evitar donar voltes de campana.

La carretera es transformà en l’infinit i el temps passava lent com si s’anés a aturar per sempre més.

-Agafa’t fort i protegeix-te el cap!!

No vaig poder cridar. Vaig paralitzar-me mil.lèsimes de segon abans que el cotxe impactès a 130 quilòmetres per hora contra l’eix de transmissió de la grua.

Vaig trencar la lluna davantera del Peugeot amb les dues mans, però el cap havia quedat intacte.

Ell va sortir del cotxe per veure si estaven bé els de la grua. Jo no podia obrir les portes, les mans no em responien. En estat de xoc, vaig començar a veure que entrava fum, vaig cridar per tal que algú em tregués d’allà. Finalment dos nois d’un altre cotxe que s’havien aturat per ajudar em van deixar al costat de la carretera.

Recordo unes ganes immenses de tancar els ulls i dormir, i com em molestava que ningú em deixés fer-ho per por a que perdés la consciència.

Camí de l’hospital vaig cridar al Roger, el que havia estat el meu millor amic i la vida s’encarregà de separar-nos.

El meu cap a la feina no va suportar una baixa de set mesos i em va fer fora.

Tres anys més tard, després de néixer el meu fill, em tornaven a fer fora de la feina.

Vaig apuntar-me a un curs d’informàtica en una acadèmia. Mentre emplenava els papers va entrar el nou mestre, en Roger.

Vaig canviar de curs per la magnitud que em representava. Ell va ser l’últim pensament quan creia que anava a morir.

No vam ser capaços de reconèixer aquell amor.

dimarts, 9 de febrer de 2010

L'àvia

                                                                                    
És l'any 2003. Visc a Mèxic i acabo de casar-me. A Galícia viu part de la meva família, inclosa la meva àvia. Ella té 94 anys i està del tot lúcida i activa. Al setembre li dóna un ictus cerebral. Sobreviu, perdent el parla i la mobilitat del costat dret del seu cos. La meva germana, la meva mare i jo decidim venir uns dies a Espanya per a veure-la. La meva àvia està internada a un hospital on la visiten amics i  família. Una tarda aconsegueixo quedar-me a soles amb ella. Vull parlar-li. Li dic, mentre em mira als ulls, que em perdoni per ser tan egoista, però que, si pugues, resisteixi fins a juny del següent any, data que planejava venir a Espanya amb el meu marit. Li demano que aguanti perquè el pugui conèixer.


Jo torno a Mèxic, la meva àvia roman a l'hospital, després és ingressada en una residència, no millora molt però tampoc empitjora ni té complicacions. Passen nou mesos i torno a Espanya amb el meu llavors marit. Anem a la residència i puc dir-li: àvia, aquest és ell. Uns dies després aconsegueixo de nou quedar-me a soles amb ella. La miro als ulls i li dic: gràcies. En els seus ulls veig una tristesa i un cansament que m'impressionen. Li acaricio el front i li dic: sé que vols anar-te'n, em dol però ho entenc. Jo ja no et detinc. T'estimo.

L'endemà mentre estic menjant amb la meva família sona el telèfon: la meva àvia ha mort.

dimecres, 27 de gener de 2010

Sabates

                                                                             
Un dia passejant per Figueres, en una botiga de sabates en vaig veure unes de precioses.Eren maquíssimes. Planes, tipus ballarina amb un llacet d'un color lilòs amb fils o puntets platejats.Va ser amor a primera vista. Vaig entrar i me les vaig comprar.

De seguida me les vaig posar....quan les portaves semblava com si anéssis descalça. Éren tan còmodes i tan boniques... De sobte un dia va fer una mica més de calor que els altres. No sé ben bé com però, una nit vaig començar a notar una picor als peus. Era tan forta que no et deixava dormir. No em diguis com però vaig acabar descobrint que eren les sabates, suposo que per eliminació.

Els hi vaig donar una nova oportunitat però, a la temporada següent es va tornar a repetir tot de nou. El dolor que provocaven aquelles sabates (després de portar-les uns dies) era tan gran que no valia la pena conservar-les...tot i ser precioses.

Les vaig posar en una bossa i les vaig tirar en un contenidor d'aquests de roba usada.

Fa uns mesos, per Barcelona celebrant una d'aquelles festetes d'amic invisible una amiga em regalar de nou les sabates liles maquíssimes.Em va dir que les havia vist en una botiga de segona mà i de seguida que les va veure va pensar que etaven fetes per mi.

Que com ho sé que eren elles?

Una vegada em vaig entrebancar amb una pedra i se 'm varen pelar d'una punteta del capdamunt. El regal mira...me'l vaig quedar però no me les he posat més.Aquestes sabates no volen anar-se'n del meu costat. Això em comença a fer una miqueta de por.
 
 

dimarts, 19 de gener de 2010

Trucada creuda

                                                                                
D'avui no passa. Haig de trucar a l'Enric. Fa setmanes, mesos que hem perdut el contacte. No sé si encara treballa i viu a València. Suposo que deu continuar amb la Loli. M'agrada aquella noia. I el seu germà? La darrera vegada que el vaig veure va ser al concert del Ben Harper.

Vinga, a veure... Ja tinc el telèfon. (es dirigeix al despatx i és a punt de marcar el número, aixeca l'auricular...)

-Hola?? Cesc?? Soc l'Enric. Ets molt ràpid, no has deixat ni que sonés el telèfon. Com va tot? feia dies que et volia trucar.

dimarts, 12 de gener de 2010

Viure sense pressa

                                                                                 
Fa un temps ho planejava tot, intentava i creia poder controlar tots els detalls i camins. M'omplia la bossa d'esquemes i de llistes...


Em vaig traslladar a Barcelona per a continuar els meus estudis de música. Vaig aconseguir l'única plaça per a estudiar amb el professor amb qui desitjava formar-me. El primer dia de classe em van dir que la meva plaça havia estat assignada a una noia que ni tan sols havia fet les proves d'accés.

Un disgust enorme. Esquemes i cos trencats.

Havia estat cinc anys viatjant de Saragossa a Madrid cada cap de setmana per fer classes amb aquest professor... per a, després de passar uns exàmens difícils que vaig preparar a consciència... zas! t'ho arrabassen de les mans.

Anys d'estudi i dedicació, aspiracions, il•lusió...

Em vaig tensar, em vaig fer un nus i em vaig trencar. Em vaig lesionar. Ja no podia tocar el violí. Tot em feia mal.

Al principi ho considerava injust, el pitjor moment. Estava desorientada, perduda, trista, fosca...

Vaig conèixer a moltes persones gràcies a això: els meus companys, acabats de conèixer, em van brindar el seu suport, es van acostar a mi per a ajudar-me d'una forma càlida i acollidora. Vaig recórrer a especialistes de la fisioteràpia amb els quals el tractament no va funcionar... fins que un d'aquests companys em va dur al seu germà fisioterapeuta. Es va comprometre amb mi i amb la meva causa. Es va acostar a la meva lesió i a tot el que l'envoltava, va conèixer la meva ocupació, les implicacions que aquests dolors tenien... Em va guiar en el camí cap a mi mateixa.

Em va transmetre calma, em va ensenyar que es pot, de vegades, no pensar. Em va mostrar que es pot viure sense pressa i sense planejar-ho tot.

Abans de la meva arribada a Barcelona tenia clar el meu futur com violinista i decidida la ruta. Al no poder tocar, em vaig bolcar en l'estudi teòric de la música i en l'escriptura. Ara tinc una relació més sana i propera amb el violí. Un so més intens, bonic i orgànic...

Les meves lletres ja no van en cinc línies, sinó en una, i les meves frases no són només melodies, sinó textos en el paper...

Encara que jo ho tenia tot planejat i aconseguit, l'atzar va voler que tot confabulés perquè no pogués aconseguir el que era el meu somni. No només al prendre’m el que volia que anés el meu lloc (aquella plaça amb el meu professor), sinó, a més, impedint que pogués, durant més d'un any, tocar el violí.

Trencar-me i estructurar-ho tot de nou. De ser duta per la inèrcia a conèixer-me a mi mateixa i deixar al temps jugar amb mi.

dimarts, 5 de gener de 2010

La nit més màgica


És tradició a la meva ciutat que per la diada de reis un grup força nombrós de patges reials passen casa per casa, nen per nen repartint totes les joguines que han demanat a ses magestats els Reis d'Orient. Més de 500 patges per a més de 5000 paquets...
Vaig tenir la sort i el privilegi de fer de patge durant un bon grapat d'anys i la veritat és que tot i acabar molt i molt cansat és una experiència que val la pena.
Un any em va tocar anar a una casa del passeig, prop del centre. Només trucar a la porta em va sortir un menut que em va regalar un petit necesser amb un munt de xumets: "ja no els faré servir més". Va ser una d'aquelles cases on em vaig sentir molt a gust. La família vivia molt intensament la festa dels reis i et feien sentir partícep d'aquesta nit tan especial. No passa sempre però recordo la cara d'aquells pares i també la dels nens perfectament. Després vaig anar encara a d'altres cases, però la veritat no en recordo ni a quines cases ni quines cares feien.
Dos o tres anys després va tocar-me repartir els regals en un dels barris més nous de la ciutat. A la part alta. L'encarregat de repartir els paquets me'n va donar un de força gran. Tot pujant per l'ascensor vaig començar a assajar el discurset que li diria amb aquell nen abans de entregar-li el present. Però després d'arribar al pis corresponent, trucar a la porta, qui és? sóc el patge, que hi ha el David?? Un cop em van obrir, vaig haver d'improvisar una xerrada totalment diferent.
Quan vaig explicar que encara guardava els xumets (absolutament cert!) i que ja havia estat a casa seva quan vivien al passeig, les cares de tota aquella família reflectien un: i com ho pot saber?
Els patges ho saben tot...